NIT HAC D’HAC: RECITAL TEMÀTIC, CERVESA i HACS // HAC D’HAC

per Elisa Carnicer

Emotivitat, Beirut, birres, energia, pronoms i gent, molta gent i algunes cares conegudes.

Vaig entrar al local i quasi ni s’hi podia passar. Sonava Postcards from Italy, potser, i de cop s’atura la música i una noia comença a llegir. S’havia preparat un recital conjunt on els pronoms hi tenien un paper especial. Versos, jocs de paraules i lectures en torn al jo, tu, ell, nosaltres, vosatres i ells. I de cop, en ple segle XXI, en un petit local de Gràcia -El Col•leccionista- deixem de banda Iphones i Facebooks i Skypes i se senten versos de Benedetti. Van participar escriptors, lectors o senzillament assistents que es van animar a pujar a l’escenari a llegir.

La nit de recital anava enfocada a celebrar l’èxit -perquè no dir-ho- de la revista universitària Hac d’Hac. Va néixer ara farà un any i "pretén ser una revista oberta a la reflexió i el debat des de múltiples disciplines" (tal i com es defineixen en la seva web). És una revista que s’ha fet a sí mateixa de la mà de tres estudiants d’humanitats: Marina Grifell, Marina Garcia i Helena Palomero. A Hac d'Hac hi podem trobar una àmplia varietat de temàtiques: reflexions filosòfiques, científiques, crítiques de cinema, poesia o tot tipus de gènere que treballi amb la paraula. Trobo que és una bona proposta donat que tot i que avui dia trobem altres suports com Internet, que ens faciliten la participació i la difusió, el format paper mai passa de moda i menys si es tracta d’una revista de petit format que et pots endur al metro, al lavabo o mentre esperes a la cua d’un concert. Permet que tothom que té alguna cosa a dir es pugui expressar i tots poguem compartir-ho i això, en l’àmbit universitari, permet crear vincles i relacionar gent que potser d’altra manera no s'arribarien a trobar.

Avançada la nit, la gent s’anava animant i alguns pujaven a llegir. Aquests van tenir premi: llaminadures! Després del recital, les disciplines es van multiplicar i van venir les cançons i els balls. Vam cantar una cançó amb reminiscències africanes a tres veus (els homes van fer molt bon paper amb els greus) a la qual després s’hi va afegir un ball que cadascú va intentar dur a terme a la seva manera. En conclusió, una festa amb tots els seus complements.

Desde La Guineu els hi desitgem sort amb la iniciativa i ens en alegrem de que la gent es mogui per a propostes d’aquest tipus.

Si hi voleu participar o coneixe’ls més a fons, cliqueu aquí per entrar a la seva web

UN LLOP FUGINT D’UN EIXAM DE TRONS | ELS IMPARABLES

per Cristina Pastrana

“Brindem davant el ventre obert de l’enemic”

Comencem reunits tots al hol del teatre Romea esperant que obrin les portes de la sala, però una veu indica que l’espectacle comença allí. Tinc la sensació d’haver vist això abans i per un moment penso que el que passarà a partir d’ara no em sorprendrà gens.

Per sort m’equivoco.

Destaco de l’espectacle la seva espectacularitat minimal pel que fa la posada en escena, on tots els elements volen dir alguna cosa: tres actrius (Júlia Barceló, Paula Blanco i Georgina Latre), quatre actors (Dafnis Balduz, Abel Coll, Ricard Farré i Ricard Serra), una guitarra, bateria, un saxo, ossos, aigua i una il•luminació brillant.

Aquest espectacle, presentat dins de Barcelona Poesia 2010, va ser dirigit per Abel Coll i Jordi Faura, i, em sap greu dir-ho, en moments com els que va interpretar Latre i Blanco on les dues actrius acabaven amb roba interior fent-se un petó apassionat, es evident que la direcció la va fer un home (o dos en aquest cas), i és una llàstima.

Tot i això, aquest seminus acaben, d’alguna manera, formant part d’aquesta escenografia i per tant estan del tot justificats; de la mateixa manera que la il•luminació canvia constantment de color per marcar el ritme o el canvi de text, els moments on els actors i actrius s’anaven treien les peces de roba creaven d’alguna manera una coreografia estètica que t’hipnotitzava i cridava la teva atenció fent que te n’adonessis que allò canviava, que ells eren diferents, que de cop tot era una altra cosa.

I un solo de guitarra ens fa callar a tots.

Vaig gaudir de l’espectacle (com es pot comprovar), de la posada en escena, dels pocs elements, de la senzillesa aparent vs aquesta complexitat del les paraules que ho envoltava tot. El textos d’ Els Imparables, van ser per mi, d’alguna manera, una altra música que acompanyava el gest com ho feien el saxo, la guitarra i bateria, hi va haver un equilibri perfecte entre l’espectacle visual i les paraules (que en alguns moments acabaven sent mastegades) dels actors.

Si ho haig de definir en una paraula (allò que no hauríem de fer mai) diré que l’espectacle va ser potent. També va ser divertit, dolç, agressiu, burleta, enigmàtic i passat per aigua.

Felicitats!

Aquí podeu trobar la fixa tècnica de l’espectacle si fent click aquí.

PROSTÍBULO POÉTICO | PÁGINAS ROJAS

per Elisa Carnicer


Aquest dijous passat 15 d’abril La Guineu es va acostar a la llibreria Hibernian Books de Gràcia per anar a veure la presentació del llibre Páginas Rojas. No era una presentació qualsevol i es podia percebre en alguns detalls: l’ambientació, els rostres dels qui presentaven, la seva vestimenta, etc. Ens fa especial il·lusió aquesta fita ja que coneixem de ben a prop el projecte i hem vist com ha anat creixent des dels seus inicis ara farà un any.

Páginas Rojas es fruït del treball en equip dels membres del Prostíbulo Poético, un grup literari que agafa la idea del bordell -clients que paguen per sexe- i la d’un recital convencional de poesia i les conjuga per crear un espectacle únic que inclou literatura, però també música, teatre o màgia en el marc d’una ambientació de llums tènues, fils de fum i copes de vi. Els i les “prostitutes” adopten un personatge (una cuinera mexicana, una ballarina de claqué anglesa, una espia russa...) i es mouen i parlen com ell en el sí del prostíbul. Els espectadors, ara clients, trien el que serà el seu lector i s’asseuen amb ell per gaudir de la seva poesia. Aquests recitals en petit comitè doten de sentit a les poesies llegides per les prostitutes ja que s’estableix una complicitat i intimitat entre lector i oient que permet un feedback enriquidor. Páginas Rojas inclou part del treball literari dels membres del Prostíbulo poético, que tenen la particularitat de ser de països d’origen diferents i que per tant, a més de crear un projecte artístic també contribueixen al sorgiment d’un espai intercultural; així doncs, podem trobar poemes en anglès, castellà, català o francès.

La presentació de Páginas Rojas va incloure elements propis dels espectacles com lectures en directe (tot i que aquest cop, per a tot el públic), copes de vi, una llum atmosfèrica i les disfresses dels personatges. A banda de l’esforç de tot el grup, volem felicitar a la Madame del prostíbul, Eva, i al seu servicial ajudant, Javi, que han estat dues peces clau per al desenvolupament i materialització del llibre.

Esperem que la publicació tingui una bona acollida tant per amants de la poesia com per aquells qui encara no shi han acostat mai i destaquem l’èxit d’aquest projecte arriscat, original i energètic pel qual aposta el Prostíbulo poètico. Si voleu viure una experiència diferent, no dubteu en assistir aquest dijous 22 d’abril a l’aniversari del Prostíbulo al Bar Rouge -local on van començar les actuacions del grup- i començar amb bon peu la Diada de Sant Jordi. Nosaltres no ens ho perdrem i us explicarem la nostra experiència al blog.

WEB DEL PROSTÍBULO POÉTICO

GUIM TIÓ | MAGAZINE

per Elisa Carnicer


El passat i el present mai van en paral•lel, sempre s’acaben creuant, barrejant, mirant de reüll. A l’obra Magazine (per cert, pel meu gust, un títol poc suggerent), de Guim Tió, podem veure aquesta confluència de record i actualitat, d’una mirada crítica des del sí de la contemporaneïtat. Magazine és una visió burlesca de la societat de la imatge, encapçalada, entre d’altres, pel món de la publicitat, a través de codis i tècniques que ja podíem veure en artistes del segle XVII.

Les peces són muntatges senzills que agafen com a base imatges de revista on s’hi superposa el traç crític de ceres gruixudes que transmuten els rostres d’aquells que hi figuraven. Així doncs, podem trobar tant en petit format com en grans quadres, una Madonna cadavèrica, un Marlon Brando desdibuixat, el cos d’una model (en un entorn rural) amb cara de vaca o a Karl Lagerfeld ridiculitzat.

A la sala d’exposicions es respira un aire diferent, fresc. Hem entrat en un univers amb els seus propis codis: una escala de colors amb personalitat, que recorda a una botiga antiga d’articles de circ, un punt de vista surreal i contemporani que posa en evidència l’estatus del glamour, rostres deconstruïts que adopten noves personalitats, imatges que persegueixen la confusió i l’engany sense arribar a la verosimilitud del retoc digital, etc. Podem establir alguns paral•lelismes entre les revistes fantasma de Tió i les obres d’artistes com Rai Escalé (que per cert podem veure fins al 17 d’abril a la galeria aiguapop de Barcelona), que deforma els cossos i els enfosqueix, Milos Koptak, críptic i eteri o fins i tot Banksy i el seu l’art de carrer.

Magazine és una exposició que es mulla, que critica sense destruir, que juga amb la bellesa i allò grotesc d’es d’una òptica aparentment naïf que sap transmetre, a través d’un somriure irònic, un discurs creatiu i profund.

Sense dubte, us animo a que exploreu la exposició perquè segur que en traieu una lectura, sigui quina sigui.

L’exposició es pot veure al Centre Cívic del Guinardó (Av. Mare de Déu Montserrat, 136-140) fins al 23 d’abril.






BLOG DE GUIM TIÓ

CONRAD ROSET | MUSES

per Cristina Pastrana

/MUSA/ [s. XV; del ll. mūsa, i aquest, del gr. moũsa, íd.]
f 1 MIT En la mitologia grega, cadascuna de les nou divinitats del cant i de la dansa, venerades com a nimfes de les fonts. 2
POÈTICA Inspiració.

Quantes vegades un artista masculí ha pintat el cos nu d’una dona? Quantes vegades nosaltres hem vist quelcom que no quadrava, que no ens agradava, que no ens definia? Amb aquest punt de partida volem començar la nostra primera crítica.

A les muses de Conrad Roset, l’artista ens mostra el cos nu, pur i sensual alhora, on els detalls: colze, mugró, galta i dits, són tractats amb magistral delicadesa i on Roset ens permet gaudir de l’obra sense cap ombra d’ofensa. La dona, plantejada com a tema, no deixa de tenir caràcter i dir la seva; els seus ulls et miren conscients de la seva nuesa i t’interroguen com a espectador (gairebé sembla que et diguin el que pensen de tu).

Una diferència clara es respira també entre quadres. Uns, més grans, a llapis sobre papers de colors (blau, gris, groc, rosa i blanc) ens mostren les taques d’acrílic transformades en detalls on Roset desborda sensibilitat i la obra es compromet i deixa veure el seu caràcter. En contraposició, i pel meu gust, donant molt sentit a l’exposició, trobem uns apunts a tinta, ràpids i difusos, on els colors potents (fins i tot agressius) allunyen a l’espectador, sorprès per la visceralitat dels quadres. Sense perdre el traç delicat, prudent (i en aquest cas, més brut) aquestes peces traspassen la frontera fent que t’hi mostris distant, aliè.

Roset ha aconseguit d’alguna manera parlar d’aquesta dualitat femenina (que tan pocs aconsegueixen reflectir) i ens mostra una feina on les seves muses queden molt allunyades d’una representació fràgil, aquestes no són estàtues immòbils, sense vida. No, les seves muses són dones (dones valentes), i ens agraden.

Finalment agraïm a l’artista que tingués un minut d’atenció per tots els que estàvem allí. Felicitats Conrad! et seguirem la pista.

.

.

L'exposició es pot veure a BAUM (c/ Sèneca, 29)

WEB CONRAD ROSET