“Brindem davant el ventre obert de l’enemic”
Comencem reunits tots al hol del teatre Romea esperant que obrin les portes de la sala, però una veu indica que l’espectacle comença allí. Tinc la sensació d’haver vist això abans i per un moment penso que el que passarà a partir d’ara no em sorprendrà gens.
Per sort m’equivoco.
Destaco de l’espectacle la seva espectacularitat minimal pel que fa la posada en escena, on tots els elements volen dir alguna cosa: tres actrius (Júlia Barceló, Paula Blanco i Georgina Latre), quatre actors (Dafnis Balduz, Abel Coll, Ricard Farré i Ricard Serra), una guitarra, bateria, un saxo, ossos, aigua i una il•luminació brillant.
Aquest espectacle, presentat dins de Barcelona Poesia 2010, va ser dirigit per Abel Coll i Jordi Faura, i, em sap greu dir-ho, en moments com els que va interpretar Latre i Blanco on les dues actrius acabaven amb roba interior fent-se un petó apassionat, es evident que la direcció la va fer un home (o dos en aquest cas), i és una llàstima.
Per sort m’equivoco.
Destaco de l’espectacle la seva espectacularitat minimal pel que fa la posada en escena, on tots els elements volen dir alguna cosa: tres actrius (Júlia Barceló, Paula Blanco i Georgina Latre), quatre actors (Dafnis Balduz, Abel Coll, Ricard Farré i Ricard Serra), una guitarra, bateria, un saxo, ossos, aigua i una il•luminació brillant.
Aquest espectacle, presentat dins de Barcelona Poesia 2010, va ser dirigit per Abel Coll i Jordi Faura, i, em sap greu dir-ho, en moments com els que va interpretar Latre i Blanco on les dues actrius acabaven amb roba interior fent-se un petó apassionat, es evident que la direcció la va fer un home (o dos en aquest cas), i és una llàstima.
Tot i això, aquest seminus acaben, d’alguna manera, formant part d’aquesta escenografia i per tant estan del tot justificats; de la mateixa manera que la il•luminació canvia constantment de color per marcar el ritme o el canvi de text, els moments on els actors i actrius s’anaven treien les peces de roba creaven d’alguna manera una coreografia estètica que t’hipnotitzava i cridava la teva atenció fent que te n’adonessis que allò canviava, que ells eren diferents, que de cop tot era una altra cosa.
I un solo de guitarra ens fa callar a tots.
Vaig gaudir de l’espectacle (com es pot comprovar), de la posada en escena, dels pocs elements, de la senzillesa aparent vs aquesta complexitat del les paraules que ho envoltava tot. El textos d’ Els Imparables, van ser per mi, d’alguna manera, una altra música que acompanyava el gest com ho feien el saxo, la guitarra i bateria, hi va haver un equilibri perfecte entre l’espectacle visual i les paraules (que en alguns moments acabaven sent mastegades) dels actors.
Si ho haig de definir en una paraula (allò que no hauríem de fer mai) diré que l’espectacle va ser potent. També va ser divertit, dolç, agressiu, burleta, enigmàtic i passat per aigua.
Felicitats!
Vaig gaudir de l’espectacle (com es pot comprovar), de la posada en escena, dels pocs elements, de la senzillesa aparent vs aquesta complexitat del les paraules que ho envoltava tot. El textos d’ Els Imparables, van ser per mi, d’alguna manera, una altra música que acompanyava el gest com ho feien el saxo, la guitarra i bateria, hi va haver un equilibri perfecte entre l’espectacle visual i les paraules (que en alguns moments acabaven sent mastegades) dels actors.
Si ho haig de definir en una paraula (allò que no hauríem de fer mai) diré que l’espectacle va ser potent. També va ser divertit, dolç, agressiu, burleta, enigmàtic i passat per aigua.
Felicitats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada